dijous, 28 de maig de 2009

LA NOSTRA MÀQUINA

Fa dues setmanes la Cèlia ens va encomanar de fer una màquina per el dijous 28 de maig.
Al cole, vam pensar molta estona que podriem fer i a la Júlia se li va acodir de fer un autocar. Vam pensar que era bona idea i vam quedar al meu gratge al dimecres per fer-lo.
Quan hi vam anar, ho vam provar, vam trobar que era massa difícil i vam provar de fer una ballerina que gira.
Hi vam tornar a un dimecres i ho vam fer.
Avui li hem ensenyat a la Cèlia i ens ha posat Exel·lent.

dimarts, 12 de maig de 2009

ENTORN VERD AL RIU FRANCOLÍ


El dia 11 de maig vam anar al riu francolí caminant al costat del Pont de goi.
Primer de tot vam parlar una miqueta de que nosaltres, les persones, conteminem el riu.
Després ens vam posar per grups i vam buscar animals que viuen al riu i ens donen l'índex de contaminació.
El Marc i jo vam trobar:
Cargols d'aigua (3).
Bètids (6).
Culleretes (5).
Larves d'odonats (6).
Simúlits (5) i vam acabar a dintre del riu!
Ens va donar 25 i despres dividit entre 5 va donar 5.
Vam saber que aquell tram de riu no està gaire contaminat però podria estar millor.
Tot seguit, vam plantar un àlber amb un tutor a la vora del riu. Mentre uns tiraven terra, els altres tiraven aigua.

divendres, 8 de maig de 2009

EL MEU CONTE DE LA CREU ROJA

EL NEN ESTRANY

Jo i la meva germana vam sortir a pescar amb la barca de la Nostra avia.
Em deia Manel i la meva germana Clara. Viviem al pol sud i la gent del nostre petit poblat no podia viure sense l’ajuda de la creu roja.
Però quan menys ens en vam adonar, ens haviem allunyat massa del poblat i ens vam perdre. Anavem massa depressa i no podiem parar. De sobte, vam xocar contra un bloc de gel ni gran ni petit.

-I ara que fem? –va dir la Clara amb cara d’espantada-. Estem perduts i no tenim la barca perquè sens ha trencat amb el xoc.

-Què vols que hi faci jo? –vaig respondre jo- l’únic que sé és que si en podem sortir d’aquesta ens espera una bona bronca a casa.

Ens vam assentar al tros de gel que haviem caigut rumiant que podriem fer.

Ja ho tinc! –vaig dir jo- anem remant cap en direcció nord amb l’ajuda de la brúixola que et va regalar la mare.

-Mala sort –em va dir la Clara-.

Per què? –li vaig preguntar-.

-Què perquè?
Molt fàcil! Doncs perquè la brúixola si que la tinc, però el rem... està amb la barca –em va respondre-.

En aquell moment em vaig deprimir molt perquè pensava que era una bona idea però no m’hi vaig fixar que el rem s’havia enfonsat amb la barca i encara que la tinguéssim estaria trencada.


De cop va passar una cosa estranya. Era com un petit terratrèmol que es anava fent cada cop més fort.

En sec, quan ens vam girar tots dos alhora al derrere, en un altre blog de gel, hi havia un nen! Però no era un nen normal i corrent, flotava a l’aire! Quina cosa més estranya que vaig veure. No savia si eren al•lucinacions meves o era real. Però tan si era estrany o no, hi vam parlar.

Es deia Àlex i tenia una mascota com un mico. Es deia Xixi. Era un mico que concedia qualsevol desig!
Com em va dir ell, estava flotant a l’aire perquè tenia ganes de volar i li va demanar a en Xixi que volia volar.
Li vam preguntar si tenia peres i ens va dir que no.

-Doncs vina a viure amb nosaltres! -Li vam dir-.

Però ara no podem tornar a casa perquè ens hem perdut.

Què es això? –va preguntar l’Àlex-. Un helicòpter?

És la creu roja!! La creu roja ens va salvar i també va vindre l’Àlex amb nosaltres.

Vam montar una festa molt grossa a casa.

FI

dijous, 7 de maig de 2009

ACRÒSTIC DE L'ORENETA

Ocell que vola.
Res de tu no es pot distingir com la teva esquena fosca.
El teu ventre és clar.
No es pot estimar.
És de cua llarga.
Té niu de fang.
Ales negres i grosses.

dimecres, 6 de maig de 2009